Societat / La contracrònica de Sant Jordi

Tot Sant Jordi té també la seva contracrònica, que en el fons és la que val. Aqui va la meva. Diuen que això que St Jordi sigui laborable està molt bé, que és això que la converteix en tan cívica. Sí, fantàstic, ja entenc el que volen dir i fins i tot hi estic d'acord, quan cau en un festiu no és el mateix. Però haver de treballar per St Jordi és una putada i sóc conscient que ho dic en uns dies en que dir que treballar és una putada, encara que sigui en una diada així, no només està mal vist sinó que segurament és una inconsciència.Al Palau Robert una mena de zeppelling o com dimonis s'escrigui ens recordava allò que hem d'encomanar el català. Això el dia de l'any que més català se sent al centre de Barcelona, no trobareu cap més dia en que la gran majoria de converses siguin en català com per Sant Jordi, oi?

Giro cap a Rambla Catalunya i una noia guapa se m'acosta cantant a ritme de rumba:

-"Una rumba y una rosa sólo por 3 Euros"

Jo faig com que no la sento, no és qüestió d'anar carregant amb la rosa tan aviat. Quan arribo a Rambla Catalunya tres nois nòrdics i rossets em pregunten que on carai està l'entrada de la línia verda:

- "Green line?

Un indica Rambla avall. Jo que tinc el cap més en com aprofitar el parell d'horetes per dinar que m'he agafat per passejar els indico que millor vagin a Passeig de Gràcia. Quan els veig fer-me cas penso que no, que els he fet fer una senyora volta, ja veieu quin cronista té aquest blog! Jo crec que si el blog pogués triar cronista es desfaria de mi. Per sort no pot.

El primer que veig a la Rambla Catalunya és l'estand de Ràdio Estel. Jo que de tant en tant escolto al matí els laudes de Montserrat (cansat de tanta repetició de notícies matinal) me la miro en agraïment als pacífics matins que em dóna. És com despertar-se en un monestir.

Una noia va parlant per telèfon:

- "Churri, ¿mañana nos vemos?"

Això de "churri" s'està extenent i no ho tinc interioritzat en el meu castellà. A veure si a partir d'ara us diré churris, o txurris, estimats lectors.Buf, quina gentada, i jo amb la Brompton! És que no tinc remei, seré tossut!

Un guàrdia urbà s'enfada amb una noia que intenta circular en moto pel lateral tallat:

- "Señorita, señorita, ¿que no ve que no se puede pasar? ¿Es que no me ve?"

- "Ya, pero es que trabajo allí"

- "Pues ¡bájese de la moto y circule a pie, señorita!"

La pija finalment fa cas de l'urbà.Aquí, quan ja m'estic fonent de la calor que fot, és quan arriba l'aigua salvadora de Leopoldo Abadía. Per mi és el guanyador en màrketing del dia, com podeu llegir a la crònica que no és contracrònica, a sota. Per un cop l'Opus Dei m'ha donat energia positiva, hauré de fer cas de la meva mare i llegir el que diu aquest professor d'IESE jubilat i amb la tira de fills. Quin crack.

-"¡Estos sí que lo hacen bien! ¡Una botella de agua cuesta 4 perras!" diu un senyor en agraïment.

De la Bertrand en surt una multitud però jo em quedo amb les dues señoras bien que en veig eixir amb bossa de la botiga.

Aquí és on em trobo amb els de "rosing" de la primera foto d'aquest post. I sento un noi que diu:

-"Rosing t'ofereix una rosa per tota la vida."

I és que venen roses però de les de debò, plantades, vivitas y coleantes, que dirien aquells.

La caseta d'El Corte Inglés explica: "Sempre amb la nostra cultura". Jua. És veritat que fan el curs de sardanes i que tot ho tenen bilingüe des d'aquell ràppel de La Crida per la façana del búnquer de plaça Catalunya. Jo diria que feia COU als Escolapis de Diputació quan aquells atrevits joves van ser els meus ídols per uns minuts penjats de la façana amb una pancarta. Joder, comptant, comptant, em sembla que d'això es deu complir enguany 20 anys. No, si serà cert que al final d'aquest conte ens farem vells. ¿Com poden fer 20 anys? ¿Però a que escrivint semblo més jove?

Seguim. Una noia pregunta per telèfon, amb el cap una mica ennuvolat:

-"El carrer Aragó està més amunt o més avall?"

El carrer Aragó és dels que de vegades despista, n'hi ha que el confonen a trossos amb la Gran Via ...Brutal com la gent es llença sobre els llibres. L'enquesta del blog diu que majoritàriament després els llegim. Veig a l'esquerra l' "Associació Petit Príncep de Catalunya". Ja se sap que el Petit Príncep sempre ha tingut els seus incondicionals. "L'essencial és invisible als ulls" diuens els fulletons que reparteixen. "Dibuixa'm una rosa" dic jo.

Aquí trobo uns nois una mica castissos o de la zona alta que parlen de política:

-"¿Y tu le darás la mano a Rajoy?

-"Hombre, antes que a Zeta Pé. A Rajoy le beso los pies!"

Ècs. Continuo camí.

A la meva esquerra "Ateus de Catalunya" que últimament són a cada festa. Passo de llarg, que a mi tant m'atabalen els uns com els altres.

Arribo a plaça Catalunya costat Ronda que fot una pudor de claveguera d'espant. Estic a punt de trepitjar una cuca americana de les de color caca, perquè mengen caca.

Al Zürich algú que em coneix em diu:

-"Què, fent una foto per al foro?"

El blog, el blog, Barcelona Times Blog, no Barcelona Times Foro.

Ostres quina il·lusió, una amiga andorrana que feia uns anys que no veia. Sec amb ella i la faig petar una estona.
A l'Ateneu el menú costa 18 Euros, fa molt bona pinta pero passo. A més s'està fent tard i ja he de tornar a la feina. Ràpid cap a La Colmena a menjar el que veieu a la crònica de veritat, a sota. Uf, quines maduixes més bones. Mentre dino sento una conversa molt interessant que no puc reproduir. Una mena d'off de record involuntari dels meus veïns d'esglaons del carrer Ciutat, on dino. Ja sabeu que veure la gent passar em provoca plaer.

Un home li diu a la muller:

-"Abans ho estava pensant i avui és la millor festa de l'any. Eh?"

Ho és, i tant que ho és.

Seguim. Esquerra promociona JunqUEras com CDC i UDC promocionaven els seus un quilòmetre més amunt i el PSC i IC els seus més avall.

Torno a la feina.

__________________________________________

A quarts de set torno a estar voltant. A la Diagonal una dona li fot crits al nen de dos anys, que va en patinet:

- "¡No es pot fer sempre el que vols! S'ha d'anar pel carril que toca, per començar!"

Fa bé de dir-li pq de què no me l'emporto amb la Brompton en aquest ditxós carril bici tan mal parit.

Una gentada escolta en Clapés al Palau Robert. Aquí he quedat amb uns amics. Després tiro avall.

Passo per Documenta, el depenent em diu:

-"Vaja quin dia has triat per comprar un llibre!"

La Documenta està a vessar. Quin llibre compro?

"No m'ho crec" de Joan Majó. Vaig sentir com el promocionava a l'Oracle de Catalunya Ràdio (dels pocs programes amb esperit lliure i nacionalment desacomplexats que queden!). I compro una rosa a la plaça Sant Jaume per 2 Euros. Quina pinta que foto amb una ma al fre i l'altra a la rosa, feia anys que no semblava tan ... romàntic? Així que Acabo el dia regalant rosa i llibre a l'Ateneu. És que a mi això de regalar només una rosa mai m'ha acabat d'agradar. Rosa i llibre o llibre i rosa. A la nit dues noies passen carregades de roses: "A un Euro, a un Euro" criden com feien els repartidors de diaris. I aquí acaba la contracrònica. Senyor Sant Jordi, siau i fins l'any que ve !