Sempre m'ha agradat la manera com a Starbucks et serveixen el cafè. Ja sabeu, allò de "com et dius?" i aleshores escriuen el teu nom al vas i quan la beguda que has demanat està a punt et criden pel teu nom: "Guillem?" i reculls el got.
Doncs avui m'ha passat una cosa que m'ha semblat extraordinària. A començaments de març vaig anar a un Starbucks a prop del World Trade Center de la Ciutat de Mèxic.
-"¿Cómo te llamas?"
- "Guillem"
-"Ah, es Guillermo en catalán", em va dir la jove que servia a l'altra banda de la barra. "Es que mi hermano, que se llama Guillermo, viajó a Barcelona y se lo dijeron".
A partir d'aquest fet vam xerrar un parell de minuts, res extraordinari.
Avui 7 de juny he anat a un altre Starbucks a la Ciutat de Mèxic, molt lluny de l'anterior. He demanat el de sempre, un Frapucino al carmel i sense jo dir res va la noia i em diu: -"Escribo Guillem?".
Per acte reflex he contestat -"Sí". I després he pensat, -"però si jo no l'he dit res!". He mirat que no portés cap tarja amb el nom enganxat -perquè n'havia dut una durant el dia-.
I, tot i que m'ha costat unes dècimes de segon, finalment he relacionat l'anècdota de fa tres mesos amb la situació d'avui.
-"I com t'enrecordaves, per la veu, per l'accent o per la cara ???"
-"mmmm, per tot una mica, m'enrecordava, et recordo molt bé !!!"
Jo, que mai no recordo una cara, he al·lucinat. I això que la noia no estava especialment enamorada de mí, perquè després simplement ha atès el següent client !
Entrades
